Nascut a Vincennes (França) el 1978, l’any 1988 es va traslladar a Barcelona amb la seva família. Ha estat alumne de Winton Marsalis, Roy Hargrove i Kenny Barron. L’any 1999 finalitza els seus estudis al Conservatori Municipal de Terrassa i a l’Escola de Música de Bellaterra, obté una beca per estudiar al Berklee Music College de Boston, amb professors com Bill Pierce o Darren Barret, entre altres.

L’any 2000 comença a treballar com a freelance amb músics com Albert Bover, Randy Brecker, Jesse Davis, Robin Eubanks, Horacio Fumero, Chris Higgins, Guillermo McGill, Michel Philip Mosman, Perico Sambeat, Antonio Serrano, Louis Stewart... El mateix any, Manu Chao l’hi proposa fer una gira de presentació del CD “Clandestino” als Estats Units i a l’Amèrica Llatina.

Des de 2004, Raynald Colom és un dels músics més sol∙licitats de l’escena espanyola, fet que li ha permès tocar i participar en els enregistraments de músics com Adrián laies, Horacio Fumero, Marcelo Mercadante, Fermin Muguruza, José Reinoso, Luis Salinas, Perico Sambeat, Albert Sanz, etc.

El 2008, i després d’una llarga estada entre Nova York i Madrid, Raynald Colom, va presentar el seu darrer treball Sketches Of Groove (Fresh Sound New Talent), com a líder, dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona 2008, entorn al Cicle Trompetes, compartint cartell amb Nicholas Payton, Tomasz Stanko i Tom Harrell entre d’altres.

L’associació de Músics de Jazz i Música Moderna li ha atorgat varis reconeixements entre ells, el premi al millor trompetista -2001, 2002, 2004 i 2005-, el guardó al disc de Jazz de l’any 2005 (Premi Enderrock). L’any 2007 Raynald Colom és nomenat com a jove promesa en els The Euro Django Awards.

Nascuda i criada al Canadà, Sheila Cooper ha realitzat la seva carrera musical a Nova York, ciutat on ha col·laborat en nombrosos projectes al costat de músics de renom com David Liebman, Kenny Wheeler, Randy Brecker o, entre molts altres, Clark Terry. En aquests moments Cooper està considerada com un dels talents emergents més interessants de l’actual escena del jazz i, en la seva doble vessant de saxofonista i cantant, la crítica especialitzada li ha dedicat les millors consideracions alhora que era aclamada per programadors i públics d’arreu.

La seva capacitat per crear atmosferes sonores i oferir la música des del món emocional, així com el seu gran coneixement dels llenguatges clàssics i moderns del jazz i l’alçada de la seva tècnica com a saxofonista i cantant, són elements que garanteixen l’alt grau de qualitat de les seves propostes artístiques. Responsable fins avui d’una discografia impecable.

El mite del saxo alt del jazz, Lee Konitz, ha afirmat que Sheila Cooper és una cantant tant amb el saxo com amb la veu, característica que ell ha volgut definir com la millor forma de tocar.

La revista online All About Jazz ha considerat Sheila Cooper la millor cantant sorgida en els darrers 10 anys, a més de qualificar-la com una excel·lent saxofonista.

L’edició londinenca de Timeout parla de Cooper com d’una artista amb brillants recursos narratius i tècnica d’alçada. El so de Lee Konitz portat als nostres dies.

El Biel Ballester trio és una formació enquadrable en el món del jazz, que interpreta, però, un estil amb una personalitat molt pròpia, fins al punt d’haver estat posada en dubte, en més d’una ocasió, la seva pertinença o no, a l’estètica jazz.

El que sí podem afirmar del “Gypsy jazz” o “jazz Manouche” és que es tracta de l’estil de jazz menys americà i si més europeu de tots el que s’interpreten arreu del món.

El jazz “manouches”, és a dir, dels gitanos d’arreu de França i de centre-europa, és un estil que s’inicià amb el cèlebre guitarrista francés Django Reinhardt. El món del qual procedia, una barreja de “bal mussete” parisí i de melodies tradicionals gitanes, va complementar-se perfectament amb la llibertat d’improvisació que proporcionà el jazz, donant així origen al seu tan personal estil.

El Biel Ballester trio pretén no sols mantenir la tradició de l’estil, tocant els “standars” més coneguts del gènere, composats per Django Reinhardt, sinó també incorporar les noves tendències marcades pels gitanos actuals així com aportar el seu propi gra de sorra al desenvolupament de l’estil amb temes propis.

Biel Ballester trio va participar en la banda sonora de la pel·lícula de Woody Allen “Vicky Cristina Barcelona” amb dos temes seus “Your Shining Eyes” i “Wen I Was A Boy”.

El violinista romanès Costel Nitescu destaca entre els músics que segueixen l’estel del gran violinista Francés Stephane Grappelli que fou company del mestre Django Reinhardt, guitarrista de jazz,  Grappelli va transmetre l’univers musical a una generació posterior entre els que destaca Nitescu, que als seus 16 anys es convertí en el primer violí gitano de l’Orquestra de la Ràdio de Bucarest. Costel Nitescu, es va traslladar a París on va trobar-se amb l’ambient jazzístic al qual arribà amb una extraordinària qualitat tècnica, adoptant molt aviat l’influencia del jazz líric i romàntic de Grappelli, que juntament al seu sentit del swing i al seu talent natural per la improvisació, l’hi va permetre situar-se com el millor dels violinistes de la corrent de Grappelli.

AFRO BLUE. Amb la lloable intenció de passar per l’adreçador dels ritmes llatins tot un seguit d’estàndards de jazz, de peces de pop-rock i temes de la cançó d’autor, un grup d’amics va fundar a Terrassa el febrer de 1999 el trio Afro Blue. Amb aquest nom, extret del conegut èxit de Mongo Santamaría –que ens recorda l’origen sandunguero del jazz més poètic i profund–, els Afro Blue han teixit, també, un seguit de composicions pròpies amb les que han enregistrat tres CD. El 2002 es va incorporar una secció de vent amb dos saxofonistes de prestigi.

Enguany ens presenten el tercer cd de la banda, enregistrat en directe l’estiu de 2009 "brut & nature".

"Brut & nature" no és més que el resultat de deu anys d´AFRO BLUE. És la necessitat d’expressar tot allò que han après durant tot aquest temps. De fet, és un recull d’aquelles cançons, algunes populars, d’altres no, que han format part dels anteriors cd’s de la banda i que tant ens han fet vibrar.

Fundat pel guitarrista empordanès Carles Bech, per tocar les seves pròpies composicions i arranjaments Black Cat Jazz Trio és un trio amb vocació de fer directe, de fer jazz de proximitat.

Amb la premissa "menys és més" i "allò petit funciona" pretén portar jazz en viu a tots els racons del país acompanyat de David Bayes al contrabaix i Marc Bódalo a la bateria amb un so vital i energètic, elegant i carregat de swing i d’improvisació bebop, d’alegria del samba, de tendresa del bolero i la frescor de la bossanova, de sofisticació harmònica i de poesia nocturna i embruix nova orleans i pinzellades de blues.

Després de la seva etapa amb Freaky Trio (Kea, Artimaña Records, 2003), Juan de Diego recupera aquest format. Amb una instrumentació “peculiar” (absència de contrabaix) i amb un repertori original (tots els temes estan compostos pel trompetista bilbaí), JdD Trio intenta aportar el seu granet de sorra a l’escena jazzística nacional.

Acompanyat de dos dels músics més sol·licitats de Barcelona (Dani i Joe), aquesta formació porta gairebé tres anys actuant, creixent i buscant un so propi.

La interpretació desenfadada i poc convencional d’un repertori molt variat i sense clixés (s’hi veuen influències del pop, free…) és un dels actius del trio.

“Les’t Get Lost” es va estrenar l’any passat a l’estat espanyol vint-i-un anys després de la seva estrena als Estats Units.

El documental de Chet Baker, una de les majors i més controvertides figures del jazz del segle XX, té el valor afegit d’haver-se realitzat durant l’últim any de vida del músic, quan la degradació física i mental després de varies dècades de trajectòria excessiva (en tots els sentits) es reflectia en un rostre intensament demacrat.

Compta també amb el mèrit de recollir els testimonis de moltes de les persones que van conviure amb Chet Baker, dibuixant un fantàstic retrat vital de l’artista, i on tots el que passen per pantalla (les seves dones, les amants, els seus col·laboradors, representants...) donen el retrat d’un individu intensament carismàtic, capaç de devorar a tothom que l’envoltava sense deixar de buscar, una vegada i una altra, a noves persones en qui recolzar-se.

Sens dubte, un dels més grans saxos tenors del panorama jazzístic actual. Tota una primera figura internacional que ens visita per segon cop.

Aquest saxofonista canadenc (Toronto, 1971) que amb tan sols 19 anys es va traslladar a New York i que ben aviat va treballar amb músics de l’altura de Curtis Fuller, Clark Terry, Jimmy Coob, Bill Charlap, Al Grey, etc., és, avui, un músic admirat i respectat per públic i crítica, que hi veuen, junt amb Eric Alexander, dos dels noms que han de portar al saxo tenor a superar el cul de sac al que es va veure abocat amb la revolució de John Coltrane.

Discurs intens i ple d’inventiva, so explosiu i voluptuós, llenguatge modern però inspirat en els clàssics, són característiques que defineixen l’estil de Grant.

Si a aquestes indubtables virtuts, hi sumem un acompanyament de luxe (liderat pel pianista italocanadenc Fabio Miano), ens garanteixen una sessió de jazz d’alt voltatge i de satisfacció garantida.

Un concert basat en les grans bandes sonores escrites per Michel Legrand i Henry Mancini, de les quals Javier Juanco i Lluís Escuadra en treuen un gran rendiment creatiu.

Pel·lícules tan significatives com Charade, Summer of ‘42, Breakfast at Tiffany's, Two for the Road. Si a tot això hi afegim projeccions de fragments de les pel·lícules amb la seva musica música original,ens espera una experiència inoblidable.

La Big Acoustic band (BAb) neix a l'any 2006, a partir d'una idea de l'Alfons Carrascosa (compositor i arranjador del repertori de l'orquestra).

Té com a objectiu presentar una proposta actual, de música per a big band, original, amb repertori propi i oberta a diverses influencies, tant de estils com de forma.

La BAb, està composada de grans instrumentistes amb gran experiència en el terreny de la interpretació i d’excel·lents solistes reconeguts a nivell nacional i internacional.

És l’orquestra resident de la sala Jamboree de Barcelona i ha tocat en diferents auditoris i festivals de jazz (Auditori de Barcelona, Lleida, Castelló, Festival de Terrassa, d’Àvila, de Vijazz, de la Costa Brava, l’Hora del Jazz de Barcelona, Platja d’Aro…).

Des de 2008, Dick Oatts (director musical i saxofonista de la Vanguard Jazz Orchestra de Nova York) es membre resident de l'orquestra, participant amb ella a concerts i enregistrant el primer CD de la Bab "nens" 2009.